La manera de procedir davant la troballa de qualsevol cosa està, al contrari del que es podria pensar, perfectament regulat. L’article 615 del Codi Civil (un precepte que ha complit 130 anys al 2019), estableix que “el que trobés un bén moble, que no sigui un tresor, ha de restituir-lo al seu anterior prosseïdor”. Si aquest no fos conegut, aclareix, s’haurà de consignar “immediatament en poder de l’alcalde”. Només després de dos anys sense que ningú l’hagi reclamat, podrà adquirir la seva propietat o el valor equivalent (si, per motius establerts, es va haver de subhastar)
Cal tenir en compte que ensenyorir-se dels objectes trobats, a més de ser un comportament incívic, pot ser un delicte. L’article 254 del Codi Penal castiga a qui “s’apropiï d’una cosa moble aliena”. La conseqüència és una pena de multa, que s’eleva en el cas que l’import superi els 400 euros. Ara bé, si l’objecte té un “valor artístic, històric, cultural o científic”, l’autor podrá anar a presó de sis mesos a dos anys. El rellevant, és demostrar que la persona que s’apropia de la cosa perduda sabia que tenia un amo i que, tot i així, se la va quedar.
Els mitjans s’han fet ressó d’alguns casos de condemna per aquest motiu, com el d’una dona que va trobar un dècim de lotería que, per sort o per desgràcia seva, va resultar premiat amb la Grossa de Nadal de 2014. Un jutjat penal de Lugo la va obligar a tornar els 320.580 euros que va cobrar després de la deducció d’impostos i li va imposar una multa de 1.080 euros. Durant el procés, es va demostrar que la seva actuació no va ser inocent, perquè hi havia tractat d’esborrar la dada identificativa de la seva legítima propietària, que apareixia anotat amb llapis a l’anvers del dècim. La dona va poder haver evitat aquesta conseqüència si hagués lliurat el dècim trobat, i, fins i tot, haver-se beneficiat del premi si, transcorregut dos anys, ningú ho hagués reclamat.
D’altra banda, amb aquest delicte no només es castiga l’apropiació indeguda dels objectes físics trobats, també es donen casos de condemnats per quedar-se amb uns diners ingressats erròniament en el seu compte bancari.
Aquest comportament també ha estat anomenat “furt de troballa”, per la seva similitud amb aquest delicte. Però la diferència entre el furt i l’apropiació és que, en aquesta, es catiga la conducta consistent en no tornar la cosa perduda o d’amo desconegut, fent-la pròpia. És a dir, l’icompliment del deure imposat per l’article 615 del Codi Civil. En el furt, en canvi, es castiga l’acte de prendre les coses alienes amb ànim de lucre sense la voluntat del seu amo. Per a això, sense usar violència o intimidació, es desplacen materialment de l’esfera de domini del propietari a la del deliqüent (l’exemple clàssic és del carterista). A diferència de l’apropiació de cosa perduda, el furt només és delicte si l’import supera els 400 euros.
OBJECTES ABANDONATS
Hi ha un supòsit en el que és legal quedar-se amb l’objecte trobat. Ensenyorir-se de béns abandonats, és legítim. L’article 610 del Codi Civil estableix que “s’adquireixen per ocupació”, això és, al prendre’ls o agafar-los, “els béns apropiables per la seva naturalesa que no tenen amo”. En dret romà, es van anomenar res nullius (coses de ningú) aquells béns que no tenien amo, bé perquè mai el van tindre o perquè havien estat abandonats (res derelictae). El precepte entén que són apropiables els objectes de la caça i pesca (cal recordar que la llei data de 1889), el tresor ocult i les coses mobles abandonades, però és ampliable a qualsevol objecte que segueixi aquest raonament (llevat que estigui prohibit per llei).
La clau per poder quedar-se amb alguna cosa trobada està, per tant, a la voluntat del seu anterior propietari de desfer-se d’ella. Per aquest motiu, caldrà analitzar les circumstàncies concurrents en cada cas. Per exemple, no és el mateix trobar un objecte en el seient de l’autobús, que fer-ho a les escombraries. El tipus de bé o el valor del mateix és altra de les qüestions que ha de tenir en compte qui realitzi la troballa per donar-lo per abandonat. En aquest sentit, la jurisprudència considera perduts els objectes quan, “per la seva naturalesa o ostensible valor, no sigui creïble que hagués estat abandonades pel seu amo”. En aquest supòsit, és irrellevant que no es conegui al titular, només cal provar-se la seva alienitat.
L’Audiència Provincial les illes Balears, per exemple, va condemnar al 2012 per apropiació indeguda a un home que “va recollir” una motocicleta del carrer i després la va modificar. No es va acreditar, van assenyalar els magistrats, que a l’agafar la moto hagués incorregut “en la creença d’estar en presència d’una res nullius o res derelictae”.
COM ADQUIRIR UNA COSA PERDUDA
El propi article 615 del Codi Civil estableix els passos a donar per poder adquirir la propietat d’un objecte perdut. Un procés que dura dos anys. En primer lloc, diu la llei, s’ha de “consignar immediatament en poder de l’alcalde del poble on s’hagués verificat la troballa”. Avui en dia, lògicament, no cal lliurar-lo al regidor del municipi. Cada ajuntament ha aprovat el seu propi protocol. N’hi haurà prou amb lliurar-lo a l’autoritat o policia, que el dipositarà a la corresponent oficina d’objectes perduts, fent constar el nom o identitat de qui va realitzar la troballa i altres circumstàncies de la mateixa.
Un cop lliurat, diu el precepte, serà necessari publicar-ho “de la forma acostumada” durant dos diumenges consecutius. Passats dos anys sense que s’hagués presentat el seu amo, “s’adjudicarà la cosa trobada o el seu valor a qui l’hagués trobat”. En el cas que aquest tampoc ho reclamés, o no estigui identificat, el valor dels béns passa a engrossir, prèvia subhasta, les arques municipals.
Per poder reclamar la propietat de l’objecte, no n’hi ha prou amb haver avisat a les autoritats, sinó que ha de tractar-se de la persona que el va trobar. Així, per exemple, l’audiència Provincial de Madrid va rebutjar per aquest motiu la demanda d’un ciutadà que reclamava a l’Estat la propietat d’una maleta amb joies que va trobar a l’aeroport. Els magistrats van constatar que, malgrat haver estate ell qui va notificar la seva localització als agents per al seu exàmen radiològic, la seva participació va ser mínima. Segons es va demostrar, va ser avisat per dues persones desconegudes, “limitant-se a indicar la seva presència als cossos de Seguretat”. En realitat, aclareix, va ser un agent de la Policia Nacional qui va realitzar les gestions posteriors.
Diari Digital El País