Els fets provats relaten que “en un moent determinat es va iniciar una discussió entre ells motivada per no posar-se d’acord en el moment que havien de marxar a casa, al curs de la qual es van agredir recíprocament, de manera que l’encausada li va propinar a ell un cop de puny a la cara i ell li va donar un mastegot amb la mà oberta a la cara, rebent ell un cop de peu propinada per ella, sense que consti la producción de lesions. Cap dels dos denúncia a l’altre.”
No obstant això, el Ple de Tribunal Suprem en sentència de la qual ha estat ponent el Magistrat Vicente Magro Servet considera que:
- Qualsevol agressió d’un home a una dona en la relació de parella o ex parella és fet constitutiu de violència de gènere.
- S’entén que els actes de violència que exerceix l’home sobre la dona amb ocasió d’una relació afectiva de parella constitueixen actes de poder i superioritat davant d’ella amb independència de quina sigui la motivació o la intencionalitat.
- L’Audiència havia considerat que en l’agressió recíproca home i dona és només delicte lleu, però el TS assenyala que no existeix base ni argument legal per degradar a un delicte lleu una agressió mútua entre home i dona que siguin parella o ex parella, ja que no cal acreditar una específica intenció masclista a causa de que quan l’home agredeix la dona ja és per si mateix un acte de violència de gènere amb connotacions de poder i masclisme.
- En el fet d’agredir-se la parella només ha de reflectir un cop o maltractament sense causar lesió per integrar delicte de violència de gènere i violència familiar respectivament sense més additaments probatoris.
- Es podríia valorar en cada cas si hi va haver legítima defensa en la seva resposta agressiva, però no es pot dictar una sentència absolutòria si queda constatada l’agressió mútua.
- Es considera que quan el legislador va aprobar els tipus que sancionen la violència de gènere de cap manera va voler afegir una exigència de valoració intencional per exigir que es provés una especial intenció de dominació de l’home sobre la dona perquè el fet fos considerat com a violència de gènere. Si hi ha agressió de l’home sobre la dona això és violència de gènere, i si hi ha agressió mútua no cal probar un comportament de dominació de l’home sobre la dona. Provada l’agressió el fet és constitutiu de violència de gènere i si hi ha agressió mútua, com en aquest cas, tots dos han de ser condemnats per violència de gènere a l’home i familiar a la dona.
Per això, el Tribunal Suprem revoca l’absolució de tots dos que va acordar l’Audiència i condemna a l’home a la pena de 6 mesos de presó amb ordre d’allunyament i les seves accessòries i la dona a una pena de 3 mesos amb iguals accessòries i allunyament.
VOT PARTICULAR DE QUATRE MAGISTRATS
La sentència inclou un vot particular que subscriuen 4 dels 14 magistrats del Ple, que rebutja que es condemni pel delicte de l’article 153.1 a l’acusat (violència de gènere), i considera que home i dona van haver de ser condemnats tots dos com a autors d’un delicte de l’article 153.2, i davant l’escassa gravetat dels fets, ser d’aplicació la pena inferior en un grau que permet l’article 153.4.
El vot particular, redactat pel magistrat Miguel Colmenero, i al qual s’han adherit els seus companys
Alberto Jorge Barreiro, Juan Ramón Berdugo i Carmen Lamela, assenyala que els fets provats no contenen cap element que permeti entendre que l’agressió de l’home a la dona es va produir en el marc d’una relació de dominació, humillació o subordinació d’aquesta última respecte d’aquell.
“Per contra, del relat fàctic no és difícil deduir que les agressions mútues van tenir lloc en un nivell d’igualtat, en què dos éssers humans, amb independència dels rols personals i socials que cadascú pugui atribuir a l’altre, s’enfronten fins arribar a l’agressió física, tenint com a base una discrepància que pogués haver-se produït i tractat entre qualsevol dues persones més, sense implicar superioritat inicial de cap sobre l’altra. En qualsevol cas, aquell context no es declara provat en la sentència impugnada”, assenyala el vot.
“En aquestes condicions, els magistrats discrepants assenyalen que l’aplicació de l’article 153.1 a l’acusat home “resulta automática i mecánica, i implica una presumpció en contra relativa a la concurrència de l’element objectiu que, segons la doctrina del Tribunal Constitucional, justifica que la sanció sigui diferent i més greu que la que correspondria a l’altre membre de la parella que executa fets d’idèntica rellevància penal. Partir de la base que concorre l’element que justifica el tracte desigual és contrari a la presumpció d’innocència. I fer que l’acusat respongui, de manera automàtica i mecànica, d’una característica de la conducta, necessària per justificar la desigualtat de tracte, que no s’ha provat en el cas, a més, vulnera el principi de culpabilitat.”
Els magistrats del vot particular destaquen que la matèria tractada és una qüestió discutible en la qual en el mateix Suprem i altres tribunals penals han mantingut dues tendències jurisprudencials diferents (la de la sentència majoritària i la del vot). Però entenen que amb la decisió adoptada en la sentència del Ple s’ha perdut “una oportunitat d’interpretar i aplicar la protecció a la dona contra la violència de gènere, la conveniència no sembla ser discutida, dins dels seus autèntics límits, evitant estendre el tracte desigual l’home i la dona, contingut en l’article 153 del Codi Penal, d’una forma excesiva i mecànica o automática a tots els casos en què, en l’àmbit de les relacions de parella, actuals o passades, l’home maltracti d’obra a la dona”.
Economist & Jurist