Amb aquesta argumentació el Tribunal ha desestimat el recurs d'empara presentat per un pare de família i l'associació Plataforma per permisos iguals i intransferibles de naixement i adopció contra una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Madrid que va denegar que el permís de paternitat fora equiparable al de maternitat, és a dir, amb una durada de 16 setmanes. Segons els fets provats, el demandant d'empara va gaudir del permís laboral per paternitat durant 13 dies i va percebre la corresponent prestació econòmica de la Seguretat Social amb motiu del naixement del seu fill el 20 de setembre de 2015, en virtut de la legislació vigent a la data del fet causant.
La sentència, que analitza de forma detallada la jurisprudència constitucional, explica que la finalitat que persegueix el legislador en la protecció laboral i de seguretat social dispensada en el supòsit de part és diferent en atenció al fet que es tracti de la mare o del pare. En efecte, en el cas de la mare la «finalitat primordial» que persegueix des de sempre el legislador en establir el descans per maternitat i el corresponent subsidi econòmic de la seguretat social és la protecció de la salut de la dona treballadora, durant l'embaràs, part i puerperi.
Es tracta, doncs, d'una exigència derivada de l'article 39.2 de la Constitució de preservar la salut de la dona treballadora durant el seu embaràs i després d'aquest i, d'altra banda, de protegir les particulars relacions entre la mare i el seu fill durant el període de puerperi, com també ha assenyalat la jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea. És més, afegeix la sentència, es tracta d'una exigència avalada pels «compromisos internacionals assumits per Espanya en ratificar els acords i convenis sobre drets humans que obliguen a adoptar les mesures necessàries perquè les treballadores embarassades gaudeixin d'un permís de maternitat, a finalitat de protegir la salut de la dona ». En canvi, «l'establiment d'un permís de paternitat no ve imposat fins a la data per cap norma de Dret internacional que obligui al nostre país ni pel Dret de la Unió Europea. Obeeix a una finalitat tuïtiva diferent: afavorir la conciliació de la vida personal, familiar i laboral, fomentant la corresponsabilitat de mares i pares en la cura dels fills comuns », subratlla la sentència.
Diferent és el permís per paternitat i la correlativa prestació de la seguretat social que es reconeixen en el nostre ordenament social a partir del 2007 als pares. Inicialment amb una durada de 13, que va ser la gaudida pel recurrent en empara, i successivament ampliada a quatre setmanes i després a cinc setmanes. La seva finalitat no és altra que la de «afavorir la conciliació de la vida personal, familiar i laboral».
La sentència subratlla que «sent diferents les situacions que es porten a comparació, no es pot considerar com lesiva del dret a la igualtat davant la llei, la diferent durada dels permisos per maternitat o paternitat i de les corresponents prestacions de la Seguretat Social».
Una qüestió diferent és que el legislador, atenent les circumstàncies socioeconòmiques concurrents en cada moment pugui ampliar la durada del permís de paternitat com actualment ho ha fet, la durada és de cinc setmanes. Però això, no vol dir que la regulació legal precedent i actual, que estableix una durada del permís i la prestació per paternitat inferior a la del permís i la prestació per maternitat, sigui per això contrària al dret d'igualtat davant la llei, conclou la sentència .
VOT DISCREPANT
La sentència compta amb un vot particular formulat per la Magistrada María Luisa Balaguer Callejón, qui considera que el Tribunal en la seva anàlisi ha romàs aliè a una realitat molt més complexa de la qual es conté en la sentència, i que proporcionava una ocasió excepcional per analitzar l'impacte negatiu que tenen part d'aquestes mesures garantistes del fenomen de la maternitat, en el tractament igualitari de les dones en el marc del mercat laboral.
Considera que amb aquesta sentència, el Tribunal ha perdut l'ocasió d'explicar per què les mesures de protecció de la parentalitat, quan s'associen exclusivament o amb una naturalesa reforçada a les dones, tot i que poden suposar una garantia relativa per als que ja són al mercat laboral, sens dubte s'erigeixen com una clara barrera d'entrada davant dels que estan fora i un obstacle a la promoció dels que estan dins, perquè generen un efecte de desincentiu en qui contracta que només afecta les dones, i que, per tant , incideix en la perpetuació de la discriminació laboral.
La sentència ignora que hi ha un efecte clar de discriminació indirecta de les dones, associat al fet de la maternitat, que el legislador hauria d'haver tractat d'eradicar per mandat de l'article 9.2 de la Constitució (CE). Un Tribunal Constitucional d'aquest segle hauria d'haver reconegut la necessària evolució de la realitat social, i aprofundit en l'anàlisi dels efectes reals de les mesures de protecció que aquí es qüestionen.
Per concloure el raonament del vot, entén que la diferència normativament disposada entre els permisos de cura de menors nounats atribuïda als homes i la que es reconeix a les dones, està basada en el sexe, és a dir en una de les categories prohibides contingudes a l'article 14 CE. Analitzar si tal diferenciació és constitucionalment admissible a la llum de l'article 14 CE, hagués exigit que el Tribunal definís, de manera diferent al que ho fa, quina és la naturalesa «constitucional» d'aquests permisos, és a dir, quin és el bé protegit, per determinar si la distinció establerta entre homes i dones en el gaudi dels permisos està o no justificada, sotmetent aquesta evident diferència de tracte al test de legitimitat, racionalitat, necessitat i proporcionalitat en sentit estricte. Tal anàlisi hauria hagut de dur a l'estimació del recurs d'empara, i a la declaració de la inconstitucionalitat dels preceptes legals en qüestió.
Revista Digital Noticias Jurídicas