En aquest cas es produiria un excés de tributació contrari als principis constitucionals de capacitat econòmica i no confiscatorietat (article 31.1 Constitució Espanyola). En altres paraules, en aquests casos, l’impost es confiscatori.
Per a Soledad García-Mauriño, advocada del despatx Iuris Corporate “aquesta nova sentència del Tribunal Constitucional sobre l’impost de Plusvàlua Municipal ve a completar l’abast de la declaració d’inconstitucionalitat de l’impost ja realitzada en les sentències del TC del 2017 (especialment la STC 59/2017 d’11 de maig)”.
En la seva opinió “es reitera en primer lloc la doctrina sobre l’inconstitucionalitat parcial de l’impost si no hi ha increment o quan hi ha decrement del valor dels terrenys de naturalesa urbana, per vulneració del principi de capacitat econòmica (art. 31.1 Constitució Epanyola)”.
“En aplicació d’aquesta doctrina, si el contribuent acredita que en la transmissió de l’immoble no s’ha produït una plusvàlua, no té que pagar l’impost. En un exemple gràfic, si l’immoble havia costat 10 i es va vendre en 8, no es reporta l’impost de plusvàlua municipal”, subratlla.
També destaca que la minusvalíidesa, o absència de plusvàlua a què es refereix el propi Constitucional és la del contribuent, i a aquests efectes, «seria indiferent que objectivament el sòl de l’immoble transmès hagués incrementat el seu valor en el període considerat pel càlcul de l’impost, si al subjecte passiu no se li havia produït una plusvàlua”.
Per aquesta jurista “per això, el valor consignat en les escriptures públiques en una venda amb pèrdua constitueix pel TC prova de la inexistència de plusvàlua (Sentència del Tribunal Constitucional 107/2019 de 30 de setembre)”.
Un altre element que analitza aquesta fallada en segon lloc la situació que es planteja quan, encara que s’hagi produït una plusvàlua, la quota tributària superi el cent per cent de la riquesa efectivament generada.
I per García-Mauriño “la conclusió és que, en aquests casos, la quota tributària en la part que excedeix del benefici realment obtingut constitueix un gravamen il·lícit d’una renda inexistent en contra del principi de capacitat econòmica i de la prohibició de consfiscatorietat”.
En conseqüència, es declara que l’art. 107.4 del Text Refós de la Llei Reguladora de les Hisendes Locals, TRLHL és inconstitucional, però només quan la quota a pagar és superior a l’increment patrimonial obtingut pel contribuent.
Per aquesta jurista, en la seva opinió, “La quantitat a pagar té com a límit el guany obtingut pel contribuent en la transmissió. Seguint amb l’anterior exemple, si es va comprar 10 i es va vendre en 12, la quota a pagar per l’impost de plusvàlua no pot ser superior a 2”.
Per a Soledad García-Mauriño “la declaració d’inconstitucionalitat parcial només arriba a l’art.107.4 del TRLHL (porcentatge a aplicar sobre el valor del terreny en el moment de la meritació), i no a l’art. 108.1 (tipus de gravamen) a l’estimar-se que la inconstitucionalitat es produeix en la determinació de la base imposable i no en la forma de calcular la quota tributària”.
I així, “l’impost de plusvàlua municipal queda acotat per les declaracions d’inconstitucionalitat parcial des d’una doble vessant: no hi ha base imposable si no hi ha plusvàlua real i el gravamen no pot ser superior a la plusvàlua real obtinguda”.
A judici d’aquesta advocada “una qüestió important en aquesta sentència és que en el cas concret plantejat davant el TC no s’està atenent només al valor en les escriptures d’adquisició i venda, sinó al guany net obtingut pel contribuent, un cop descomptats les despeses i tributs suportats tant al moment de l’adquisició com al de la transmissió”.
“Fins a la data, la resposta dels Tribunals a la possibilitat d’atendre al guany net havia estat molt dispar, i la realitat era que, llevat els casos de venda a pèrdues que es desprengués dels valors consignats en les escriptures, el resultat de la reclamació judicial era incert”, adverteix aquesta jurista.
Amb aquesta sentència en la meva opinió “aquesta incertesa es buida, i s’obre també la porta a una altra de les qüestions dubtoses, com és la possibilitat d’actualitzar d’acord a IPC els valors d’adquisició dels immobles”, aclareix García-Mauriño.
Al determinar l’abast de la declaració d’inconstitucionalitat parcial, s’assenyala que, per exigència del principi de seguretat jurídica (art. 9.3 de la Constitució) només es podran revisar amb fonament en la sentència les liquidacions que no hagin adquirit fermesa.
“Aquesta precisió sobre l’abast de la fallada constitueix una novetat respecte a les anteriors sentències, en les que la declaració d’inconstitucionalitat parcial de l’impost es va realitzar sense aquesta precisió”, indica García-Mauriño.
Per últim, “el TC recorda al legislador que li competeix efectuar les adaptacions legislatives necessàries per adaptar l’impost a les exigències constitucionals.”
“I que han transcorregut més de dos anys des de la publicació al BOE de la sentència 59/2017 sense que ho hagi fet, retraient aquesta inacció que considera irrespectuosa amb el principi de seguretat jurídica de l’art. 9.3 de la CE”, comenta aquesta experta.
TRIBUNAL CONSTITUCIONAL I IMPOST DE PLUSVÀLUA
Per la seva banda, Leopoldo Gandarias, Of Counsel de l’àrea de Dret Fiscal del bufet Alliantia comenta que el rellevant de la Sentència de 31 d’octubre de 2019, que estima la qüestió d’inconstitucionalitat núm. 1020-2019, promoguda el Jutjat de lo Contenciós-administratiu núm.32 de Madrid, es que el guany real net, computant les despeses inherents a l’adquisició i la transmissió, és inferior a la quota de l’impost calculada aplicant les regles objectives de l’article 107,4 en relació amb el 108.1 del TRLHL.
És a dir, que la quantia a pagar és superior al guany efectivament obtinguda.
Per a Gandarias “la STC objecte d’aquestes línies, recorda la plena validesa de l’opció de política legislativa consistent en sotmetre a tributació els increments de valor mitjançant el recurs a un sistema de quantificació objectiva de capacitats econòmiques potencials, en lloc de fer-ho en funció de l’efectiva capacitat econòmica posada de manifest”.
Segons la seva opinió “en el supòsit de fet que ha donat lloc al plantejament de la qüestió d’inconstitucionalitat, davant a un guany patrimonial net realment obtinguda de 3.473,90 euros, l’aplicació de les regles objectives de càlcul van donar lloc una quota tributària de 3.560,02 euros,el que supera el cent per cent de la riquesa efectivament generada”.
El resultat suposa exigir al subjecte passiu que compleixi amb el seu deure de contribuir al sosteniment de les despeses públiques mitjançant la imposició d’una càrrega “excesiva” o “exagerada” (en la terminología del TEDH, del TC alemany i del Consell d’Estat Francès), aconseguint la declaració d’inconstitucionalitat als casos en què la quota a satisfer és superior a l’increment patrimonial realment obtingut pel contribuent, amb infracció de l’article 31,1 de la nostra Constitució.
Gandarias, assenyala que “Per a determinar el guany real net, es computen les següents despeses: respecte a la venda 208, 21 euros, corresponents 106, 75 a les despeses de cancel·lació de l’hipoteca, 47,01 del registre de la propietat i 54,45 per obtenir el certificat de qualificació energètica; en l’adquisició es van abonar 362,86 euros pel ITPyAJD i 198,70 del registre de la propietat, el que suposa la quantitat de 561,56 euros, llançant un total de 769,77 euros”.
En aquest sentit, aquesta jurista indica que “El Suprem, en sentència de 12 de març de 2019 (Rec. 3107/2017), ha descartat el còmput dels costos d’urbanització perquè es produeixen en un moment posterior al de l’adquisició».
«I per això no formen part del preu o cost d’adquisició fitxat temporalment a l’inici del període de generació de la riquesa potencial gravada».
Al mateix temps afirma que la prova de que la riquesa potencial gravada «és inexistent s’haurà de cenyir-se als fets de rellevància jurídica que emmarquen temporalment el període de generació d’aquesta riquesa potencial».
«Això és, adquisició i alienació, i no per despeses,costos, inversions o millores produïdes sobre el bé en moments diferents, el que sembla congruent amb les despeses preses em consideració pel Tribunal Constitucional en la sentència comentada, inherents a tots dos fets determinants”.
Per últim, seguint la dubtosa línia que va arrancar amb la Sentència 45/1989, el Tribunal Constitucional “limita l’abast concret de la fallada, per exigència del principi de seguretat jurídica, a les situacions que no hagin adquirit fermesa per haver estat impugnades en temps i forma i no haver recaigut encara en elles una resolució administrativa o judicial ferma”, subratlla Leopoldo Gandarias.
Diari Digital ConfiLegal