D'altra banda, la responsabilitat civil derivada de delicte és una figura jurídica que té naturalesa civil, no penal. Tot i que, per raons històriques, apareix regulada en el Codi Penal i, per raons d'economia processal i per a millor satisfacció dels interessos de la víctima, coneixen els òrgans jurisdiccionals de l'ordre penal.
CLASSIFICACIONS DINS DEL DRET PENAL OBJECTIU
Dret Penal Comú
El Dret Penal contingut en el Codi i en les normes que el complementen o desenvolupen en algun punt. Per exemple, la Llei orgànica general penitenciària i la Llei per la qual s'estableixen regles per a l'Exercici de la Gràcia d'Indult.
Dret Penal Especial
Són les normes que, o bé en la seva totalitat (lleis penals especials pròpies), o bé en alguna de les seves parts (lleis penals especials impròpies) regulen matèria penal, establint delictes i penes. Són exemples de lleis penals especials:
- El Codi penal militar.
- La Llei Orgànica de Règim Electoral General.
- La Llei de repressió del contraban.
- I la Llei penal i processal de la Navegació Aèria.
Segons l'article 9 de el Codi Penal, les disposicions contingudes en el títol preliminar (referides a les garanties penals i a l'aplicació de la llei penal) s'aplicaran als delictes continguts en lleis especials.
Mentre que les altres disposicions del Codi (les del llibre primer) s'aplicaran com a supletòries en el no previst expressament en les lleis especials.
- Dret penal normal: el destinat a regular la responsabilitat penal en situacions de normalitat.
- I el Dret penal d'excepció: el destinat a regular la responsabilitat penal en situacions excepcionals. A l'ésser un Dret Penal que sorgeix en circumstàncies de caràcter temporal, per a la seva regulació se sol acudir a lleis especials, si bé en la major part de les ocasions les lleis especials alberguen Dret Penal normal, no d'excepció.
EL DRET PENAL SUBJECTIU
Concepte de Dret Penal subjectiu o ius puniendi: Dret a crear i aplicar el Dret Penal Objectiu.
El concepte de Dret Penal subjectiu es refereix a la titularitat de l'ius puniendi, entès com la potestat d'assenyalar delictes i d'imposar penes quan es donen els pressupòsits de fet establerts per part de la norma.
LÍMITS DEL DRET PENAL SUBJECTIU
Tenint en compte que la funció de tot Estat és procurar el bé comú i garantir la pacífica convivència dels ciutadans i que cap societat podria subsistir si determinades conductes no puguin ser castigades.
El reconeixement de la potestat de crear i aplicar normes penals resulta indeclinable.
Cal però, en la mesura que constitueix el poder més dur que el ciutadà posa en mans de l'Estat, donada la seva capacitat per incidir en béns eminentment personals.
Ha d'estar sotmès a una sèrie de límits formals i materials, a fi d'evitar els riscos que un exercici inadequat de la mateixa o la seva utilització amb fins espuris pogués generar.
- Els límits formals són aquells que es refereixen a la forma en què s'ha d'aplicar el Dret Penal.
- Els límits materials afecten el contingut i a l'abast que pugui tenir la intervenció penal.
LÍMITS FORMALS DE L’IUS PUNIENDI
Titularitat estatal
Des del Dret Romà dels Estats l'han anat monopolitzant per evitar els riscos de la venjança privada que s'exercia en èpoques primitives. En la Constitució Espanyola l'article 149. 1. 6ª. recull la competència exclusiva de l'Estat en matèria de legislació penal.
Aquesta titularitat exclusiva de l'Estat no queda contradita per l'existència de delictes que només es poden ser perseguir prèvia denúncia o querella de l'ofès.
Doncs en aquests casos, el que es deixa en mans de l'agreujat és la possibilitat de posar o no posar en marxa el procediment.
O, si escau, de paralitzar-, però l'enjudiciament del delinqüent, la imposició de la pena i la seva execució segueixen sent competència de l'Estat.
Vinculació al Dret Penal objectiu
En el sistema continental regeix el principi de legalitat que opera amb especial vigor en l'àmbit penal, de tal manera que l'Estat haurà d'exercir el ius puniendi dins dels límits marcats pel Dret Penal objectiu, a fi de garantir la seguretat jurídica de els ciutadans.
El ciutadà en tot moment ha de tenir la possibilitat de conèixer quines conductes són considerades delicte i quin tipus de conseqüències pot comportar la seva realització.
Implica que només per llei emanada de Parlament i, per descomptat, dins dels límits marcats per la Constitució es poden crear delictes, penes i mesures de seguretat (a l'estudi en profunditat de el principi de legalitat es destinarà el tema 6).
En el sistema jurídic anglosaxó es pot dir que la missió que compleix el principi de legalitat en el sistema continental la exerceix d'alguna manera la vinculació a el "precedent" judicial. Aplicació de la justícia penal per òrgans jurisdiccionals independents.
LÍMITS MATERIALS DEL IUS PUNIENDI
Necessitat d’una fonamentació valorativa
El Dret Penal precisa d'una fonamentació valorativa que inspiri i determini l'abast de la seva intervenció i que permeti valorar les lleis que s'adoptin d'acord amb criteris de justícia.
Donats els coneguts excessos als quals històricament ha donat lloc el Positivisme jurídic sembla necessari fonamentar la legislació positiva - particularment la penal en els postulats de el Dret Natural.
Entenent per tal aquelles exigències ètiques que es deriven de la pròpia naturalesa humana i que l'home pot descobrir mitjançant la raó.
Tenint en compte que conviuen diferents escoles de Dret Natural que presenten discrepàncies en qüestions rellevants.
Els principis, drets i valors que inspiren la Constitució i els Drets Fonamentals reconeguts internacionalment constitueixen una valuosíssima ajuda a l'hora de determinar el mínim d'exigències ètiques a les quals s'ha de sotmetre tota la legislació i particularment la penal.
Principi d’exclusiva protecció de bens jurídics
La intervenció penal únicament es justifica en la mesura que protegeixi interessos considerats fonamentals per a la convivència ciutadana pacífica.
Per això, el Dret Penal només pot sancionar comportaments que atemptin contra algun d'aquests interessos o valors que s'entén que han de gaudir de protecció jurídica i que, per aquest motiu, es denominen béns jurídics. Quan és l'ordre penal el que s'encarrega de salvaguardar aquests béns davant d'atacs que els lesionin o els posin en perill parlem de béns jurídics penalment protegits.
L'estudi de qualsevol figura delictiva haurà de començar en tot cas per a la determinació de el bé jurídic que s'està protegint. Doncs en el cas que aquest no es pugui establir o no tingui entitat suficient, no serà admissible la intervenció penal.
La funció de el Dret Penal no és acreditar l'obediència dels ciutadans a les normes, sinó la protecció d'interessos de primer ordre.
Principi d’intervenció mínima
L'Estat no ha de recórrer a el Dret Penal per castigar tot el dolent, sinó únicament el més perjudicial per a la convivència ciutadana. No és adequat acudir a el Dret Penal i als seus greus conseqüències si hi ha possibilitat de garantir una tutela suficient amb altres instruments jurídics no penals.
La pena cada vegada més es considera un mal necessari, una solució imperfecta que s'ha d'utilitzar només quan no hi hagi més remei, després del fracàs dels altres modes de protecció, ja siguin jurídics o extrajurídics. A això es refereix l'anomenat caràcter d'última ràtio de el Dret Penal.
El Dret Penal no protegeix tots els béns jurídics, sinó que fa una selecció dels més rellevants. Tampoc en relació sanciona qualsevol atac o posada en perill imaginable sinó només els considerats més greus. A això s'anomena caràcter fragmentari de el Dret Penal. El principi d'intervenció mínima, per tant, implica reduir al màxim el recurs a el Dret Penal.
Per això, el Dret Penal ha d'estar sotmès a constant crítica i revisió, a fi de determinar en cada moment quines conductes estan necessitades de pena i quins han deixat d'estar-ho en un moment i societat concrets (historicitat de el Dret Penal).
En relació amb aquest principi d'intervenció mínima es planteja el problema actual de la tendència a la fugida a el Dret Penal davant el fracàs d'altres maneres de control social.
Autonomia respecte a l’àmbit de la moral
Els àmbits del Dret Penal i de la moral no es poden confondre. El Dret s'encarrega dels comportaments externs de l'home, que són els que d'una manera directa afecten la convivència social, i es conforma amb que s'adeqüin a les exigències de la norma, sense requerir el convenciment ni l'assumpció personal d'aquestes exigències .
La moral, en la recerca de la virtut i de la perfecció de l'home va més enllà que el Dret. No obstant això, si bé no és funció de el Dret Penal moralitzar a la societat, no es pot negar que el Dret Penal exerceix una funció pedagògica sobre el ciutadà, determinant-a adequar la seva conducta a les exigències de la norma.
El Dret Penal no només castiga, sinó que també motiva. Per això, podem dir que la funció de el Dret Penal és protegir els béns jurídics mitjançant la sanció dels atacs que suposin la seva lesió o posada en perill i, a el mateix temps, motivar comportaments de respecte a les normes.
És a dir, determinant els ciutadans a respectar els béns jurídics protegits ja abstenir-se de posar conductes que, de forma intencionada o imprudent, atemptin contra ells (s'aprofundirà sobre aquesta qüestió quan es parli de la norma penal com a norma de valoració i com a norma de determinació en el tema 7 i en temes successius).
Respecte a la dignitat de la persona i als Drets Fonamentals que li són inherents
El respecte a la dignitat humana i als drets que li són inherents es manifesta en certs principis que regeixen en matèria penal, com ara:
- Principi de personalitat de les penes: només es poden imposar penes als responsables d'una conducta, sense que ningú pugui respondre penalment per fets d'una altra persona.
- El principi d'igualtat davant la llei penal.
- El principi de culpabilitat: només es podrà imposar una pena a què va poder abstenir-se de posar la conducta contrària a dret, i sempre en proporció a la seva culpabilitat).
- Principi de proporcionalitat: la pena ha de ser proporcional a la gravetat de fet).
- I el principi d'humanitat de les penes.
ELS FINS DE LA PENA
El dret penal està cridat a salvaguardar la convivència pacífica. Per a això, associa una pena a una conducta. Malgrat les diferents doctrines que fa a la classificació, la funció que ha de complir la pena ve determinada per la integració de tres fins:
- La retribució: és el mereixement de la pena. La pena s'imposa perquè s'ha delinquit (i ha de ser proporcional al que s'ha fet). Per tant la finalitat és complir pel que s'ha fet: restablir la justícia.
Després de l'aportació de la retribució, es va començar a pensar que també es necessitava un cap utilitari: Que la importància no radica en el càstig, sinó en què no es tornés a delinquir és a dir: la "Prevenció" que es divideix en:
- La prevenció general: adreçada a la col·lectivitat per evitar la comissió de delictes (és un missatge de reforç per advertir que aquesta conducta està prohibida: una amenaça)
- La prevenció especial: dirigida a evitar que qui ja ha delinquit recaigui en el delicte. Es tracta doncs, de protegir el ciutadà de qui ha delinquit.
Aquests fins, a l'anàlisi es dedicarà el tema 28, també condicionen el contingut i l'abast de la intervenció penal. Si ens centréssim només en la part general elevaríem les penes més "comuns" i per tant, trencaria la retribució.
Ja no seria proporcional al delicte el que faria que el subjecte cometés delictes més greus.
Un exemple d'això seria el cas de la violació: si la pena serà la mateixa, millor "la mato" i així no deixo testimonis.
lawandtrends.com